Els homes que no estimaven les dones

SPOILER ALERT: aquest post conté informació de l’argument d’una novel·la.

Acabo d’acabar els homes que no estimaven les dones, de Steig Larson, que van regalar a mon pare per Sant Jordi. Entretingut per una trista notícia familiar, la feina a l’oficina, els inoportuns exàmens i la incòmoda necessitat de menjar i dormir algunes hores he trigat un parell de dies -amb les seves respectives nits- a acabar-lo.

Escric això amb el desassossec habitual que em produeix acabar un llibre. El cap em balla. Em costa concentrar-me i necessito tota la força de voluntat que puc aplegar per posar-me a escriure això i no tornar a començar el llibre. Escric a cop calent: l’anàlisi -per dir-ne d’alguna manera- potser serà caòtic, però recollirà fidelment les meves impressions, sense excessius raonaments.

El llibre és bo. Entretingut. Té un bon tempo, et manté enganxat sense que les sis-centes i escaig pàgines se’t facin pesades. A més, té alguns fragment remarcables, d’aquells dignes de ser rellegits unes quantes vegades, per a captar-ne tots els matisos.

En el pla més filosòfic, la novel·la conté alguns dilemes morals interessants, i alguns dels millors fragments es donen quan es contraposen les visions del món de la Lisabeth i en Mikael. A banda de l’ètica periodística o l’us de mètodes il·legals per aconseguir fins nobles -més o menys-. En més d’una ocasió, la Lis etiqueta personatges com “capullos que no estimen les dones” -d’on ha sortit el títol de la versió catalana- i a mi m’ha quedat el dubte de si en Mikael estima les dones: realment s’adona del que fa amb elles? Les considera éssers accessoris de la seva vanitat, sense tenir en compte els seus sentiments? Té una amant regular, ex-dona (ex degut a què no va deixar l’amant), s’embolica amb la Cecília i amb la Lis… però realment, només s’apassiona amb la seva feina. A les últimes pàgines l’acabes odiant; és segurament l’únic moment on algun personatge deixa de ser pla.

Tot i això, no deixa de ser un best-seller: qui s’esperi trobar-se alguna cosa més pot triar un altre llibre. Res de girs dramàtics que fan que se t’acceleri (o se t’aturi) el pols, estil George R.R. Martin; res de personatges plens de contradiccions, amb una moral més aviat grisa, a l’estil de la sèrie Heroes. A més, incorpora altres típics elements del gènere, com l’ús d’uns recursos desorbitats com si fos el més normal del món: la Lis és la millor hacker del món, capaç de colar-se en qualsevol sistema, organitzar escoltes telefòniques immediates… riu-te’n de la CIA. S’aprofita de la ignorància de la gran majoria de persones que llegiran la novel·la en aquest tema per dotar el personatge central d’alguna característica especial i super-guai, que la faci digne de convertir-se en heroïna, però enlloc de tenir un superpoder normal i corrent (volar, força sobrehumana…) és una hacker infal·lible. Tot i això, els efectes no són tan exagerats (i s’administren en dosis prou petites) com per resultar inversemblants.

En definitiva, un bon començament: val la pena llegir-lo.

I avui us deixo una cançó que em transmet molt bones sensacions; una d’esperançadora, que ja toca… Shine On, dels JETS. Perquè algú et faci arribar cosetes com aquestes, val la pena aixecar-se cada dia.

Tricampions

Aquests dies estan passant moltes coses, i la vida real a voltes m’impedeix complir amb el meu bon propòsit de postejar un cop per setmana, com a mínim.

Avui començo pel més senzill: ja som Tricampions! Realment, aquesta temporada es veia, es notava, es percebia: aquest era l’any. Però bé, enmig de tanta festa, tanta rauxa i tan bon rollo, algunes reflexions.

Determinat entorn i un cert tipus de culé – l’acollonit-, millor que tinguin la boca tancada una temporadeta: avui tothom corre a felicitar l’equip, però quan les coses es van torçar, van aparèixer els voltors (llegiu La Vanguardia, el Mundo Deportivo…). Personalment, desprès de les dues primeres jornades, em vaig jugar un cafè a que quedàvem campions d’hivern. Al desembre, l’amiga amb qui feia l’aposta va proposar un doble o res fins a final de temporada…

Johan Cruyff, els que vam créixer amb el seu futbol, com a tècnic del Dream Team, l’estimem, el reverenciem. El futbol va néixer quan ell va començar a entrenar. És de justícia agrair-li el magnífic llegat que ha deixat, i també, que fes servir el seu prestigi per ajudar l’equip: desprès de l’empat a la segona jornada, va escriure que aquest Barça era millor que el que ell entrenava. Ovació dempeus.

En Guardiola és fantàstic, meravellós. Un bon entrenador, però també un bon comunicador: ens fa sentir orgullosos a cada roda de premsa, quan contesta en quatre idiomes, quan mesura les seves paraules… sense tallar-se en demostrar que sent els colors de l’equip i del país, i,  a més, ha apostat per jugadors del planter (el Cas Busquets inspirarà qualsevol que toqui una pilota d’ara endavant: de jugar la promoció d’ascens a Segona B, a jugar i guanyar la final de la Champions).

El jugadors, que aquesta temporada han demostrat un capteniment impressionant. Aquí, menció especial a tres que tothom em fotia a parir, i que a voltes els que els defensàvem semblàvem indis d’una reserva: Eto’o -bocamoll, impulsiu…- ha contestat amb gols a aquells qui el volien fora. Fins i tot alguns el criticaven per els últims partits de Lliga, i ha tornat respondre: dos finals de Champions, dos gols. Henry -inadaptat, vell, acabat…- ha rendit com en les millors èpoques, corrent, encarant, driblant… A més, ha marcat gols clau, només cal repassar el partit al Bernabéu. Valdés -insegur, esbojarrat, no és porter pel Barça…- s’ha mostrat clau quan l’hem necessitat: la semifinal de la Champions -aquí i allí- i el partit del Madrid, per exemple. És difícil ésser porter del Barça (repasseu la llista de fracassos dels últims 20 anys: fa por) i se l’ha de considerar un dels grans (i pagar-li com a tal.)

El president, en Joan Laporta. Hem començat aplaudint, i aquí ja cal fer l’onada: va agafar un club en ruines, desprestigiat, amb un forat econòmic impressionant i l’ha convertit en el referent del futbol mundial, apostant per un estil, fins i tot quan l’aposta era molt alta (l’estiu passat, 8 de cada 10 culés hauria portat en Mourinho). Al loro, que no es poca cosa el que ha fet: dos champions, tres lligues, una copa del rei…  I tot això, recobrant-se d’una patacada molt forta (on és Oriol Giralt avui? i en Rosell? siguin on siguin, que si quedin!) l’estiu passat, i mentre altres directius marxaven volant , ell es va mantenir ferm. En aquests cinc anys, ens ha retornat l’orgull,i la memòria del que vol dir ésser més que un club

En fi, impressionant…(la primera vegada que expressava verbalment el que molts volíem i gairebé no ens atreviem a creure: el triplet! i ja la tornem a tenir aquí)

Imperatiu moral

Heu tingut mai ganes de llençar la tovallola, d’engegar-ho tot a rodar?

Des de la meva adolescència, he tingut tendència a intentar marcar el rumb de la meva pròpia vida, intentant ésser fidel a allò en que crec -que, tot sigui dit de passada, s’ha modulat lleugerament amb el temps i l’experiència.

Crec que és per la meva manera de ser -apassionant-me per les coses que faig, les persones amb qui les gaig, per totes les potencialitats d’un nou projecte- que sóc força sensible als desenganys, a veure morir les petites esperances, aquelles que ens fan millor la nostra quotidianitat però que també moren quotidianament.

Més d’un cop -i de dos, i de tres…- m’he descobert neguitós, entristit, capficat, sense cap més motiu que haver de reconèixer que, només el fet de creure-hi fermament els somnis no sempre es fan realitat (malgrat facis tot el que estigui a les teves mans per aconseguir-ho): projectes que s’encallen, trobades que no donen cap fruit, actituds intolerants o passives…

La temptació de deixar-ho córrer, de deixar-se anar, seguint la corrent a la majoria, encarant els esdeveniments tal com vinguin, incorporant-me d’aquesta manera a les files de les persones preocupades només pels resultats del seu equip de futbol, oblidant-me -d’una vegada i per sempre- de projectes associatius, de militància política i d’altres complicacions accessòries en la vida postmoderna.

Habitualment, però, m’he sobreposat a aquest estat d’ànim, entossudint-me a tirar endavant -val a dir que amb èxit divers. Fa poc, fent balanç d’un d’aquests cops de cap, hem preguntava perquè ho feia, perquè sacrificava el meu temps lliure per una causa en la qual no semblava creure ningú més.

Per disciplina externa segur que no és: la coerció pot funcionar durant un temps, però a la llarga t’hi acabes rebel·lant. Maneres més sofisticades de mantenir aquest control (oferir un sou a canvi de lleialtat) tampoc no van amb mi: quan he considerat incompatible una feina amb els meus principis morals, simplement l’he deixada (avantatges de tenir 21 anys!).

I això que, sumit en aquestes cavil·lacions, el cap de setmana passat un vell militant comunista em va fer una reflexió molt lúcida (per ésser fidel a la veritat, hauria de dir que va metrallar un seguit de reflexions lúcides): lluitem perquè sí. Sense cap mena d’objectiu a curt termini. Seguim per nosaltres mateixos.

Crec que aquesta és la clau: seguim independentment del resultat, simplement per imperatiu moral.

Palabras para Júlia, de José Agustín Goytisolo, cantada per Paco Ibañez,

Parem Bolonya?

Dissabte passat, durant la manifestació del 25 d’abril -sí, era 9 de maig, però és sabut que valencians i valencianes commemoren la seva Diada quan volen- una companya de les JERC em va donar una enganxina amb l’eslògan “Parem Bolonya”. Com que ens coneixem -ja fa força anys que compartim militància- deuria veure per la cara que feia que no ho tenia del tot clar, jo. Ho va arreglar d’una manera fantàstica “jo te la dono igualment, tu fes-ne el que vulguis, i ja ho parlarem”.

I ara la tinc aquí, la punyetera enganxina. Sobre la taula. I segueixo sense saber que fer-ne. No aconsegueixo decidir-me. I, de sobte, me n’adono: no l’entenc!

Parem Bolonya vol dir que cal regular l’entrada de capital privat a la Universitat? Vés, és prou raonable, amb Estudiants en Acció ho hem defensat de fa temps, ho portàvem en els últims programes electorals, ho hem inclòs com a proposta a discutir en la Taula Nacional per a la Universitat Pública…però no, no pot ser això: ja fa anys que es dóna el fet que les Universitats públiques arrodoneixin el seu pressupost amb inversions privades sense cap regulació clara, això no comença amb l’EEES. A més, haurien donat suport a alguna moció al Claustre al respecte, o com a mínim s’haurien queixat en un Consell de Govern, o en la Comissió Econòmica.

Parem Bolonya deu voler dir garantir la qualitat dels nous Graus? Amb això sí que hi estic completament d’acord, i per això he provat sempre de participar i fer participar estudiants -independentment de la seva adscripció sindical- en les comissions de grau i consells d’estudi. S’ha fet força feina – i la que encara queda!- per tal de discutir noves assignatures, plans d’estudi i, tot just comencem ara, plans docents, entre professorat de departaments diferents i estudiants. No es deuen referir a això quan diuen “Parem Bolonya” doncs: no crec que dubtin de tota la gent que ha treballat de valent en l’elaboració dels nous Graus!

Parem Bolonya es deu referir a que sigui compatible estudiar i treballar? Bé, avui per avui aquesta tasca ja és pràcticament impossible si segueixes els ritmes recomanats. I poder continuar matriculant menys assignatures -que es com avui es compagina feina i estudis- depèn de la normativa de cada Universitat. Modificar aquesta normativa ha estat un objectiu prioritari d’alguns sindicats d’estudiants, i ja pareix a les propostes de la Taula Nacional que els rectorats han acceptat. L’altre gran puntal de la compaginació de feina i estudis és la reclamació d‘un sistema de beques just. Suposo que tampoc es deuen referir a a això, sinó com s’explica que no hagin presentat cap proposta enlloc per solucionar aquest problema?

Parem Bolonya deu ser l’exhortació a boicotejar l’avaluació continuada? Però no, que es refereixin a això és encara menys probable: les proves amb l’avaluació continuada han passat pels Consells d’Estudi, i habitualment el professorat està encantat de rebre suggeriments: tampoc tenen massa clar que fer. De fet, hi ha assemblees (Mundet UB, Física UB) que realitzen feina de seguiment i control del funcionament de l’avaluació continuada, feina que també realitzen diversos representants d’estudiants -servidor inclòs- en els seus respectius ensenyaments.

Parem Bolonya vol dir retardar l’entrada en vigor dels nous Graus? Aquí sí que coincidim! Donat que actualment hi ha un dèficit clar d’informació que no permet als estudiants que han de començar un Grau fer ús de la seva llibertat d’elecció en condicions, no s’hauria de començar amb els nous Graus al setembre. Avui per avui, un estudiant de secundària només pot conèixer els plans d’estudi dels Graus, però no els plans docents de les assignatures. Això és com si, per comprar un llibre, només et deixessin mirar l’índex, sense poder tenir la contraportada o fullejar-lo una mica. A més, retardar un any l’entra en vigor dels nous títols només depèn de les Universitats -no es necessari un canvi en l’ordenament jurídic- i només suposa no fer servir els horaris de Grau (en cas que ja estiguessin elaborats) i continuar usant la distribució de classe de la Llicenciatura o Diplomatura.

Però ara que hi caic: aquest tema es discutirà a la Taula Nacional per a la Universitat Pública, ja que és una de les propostes que va enviar Estudiants en Acció. Vol dir això que a la propera trobada de la Taula no hi faltarà cap representant d’estudiants? Tan de bo!

Avui us deixo amb l’Ismael Serrano, Papá cuéntame otra vez…

Un dia qualsevol (II)

T’aixeques just a temps per evitar el corcó del despertador, esmorzes -torrades de mantega i melmelada- i enyores en Bassas mentre et prepares el Cola-cao com fa tants anys. Surts de casa i decideixes baixar a peu -una mica d’exercici tampoc et matarà, i així els dilluns de futbol no semblaràs un iaio asmàtic.

Ja a la fina línia verda, somrius embadalit com un idiota amb els intents d’un bon home de fer parar quieta la seva néta. Tree Huger, Noguera i Garona, American Pie, Camals Mullats, The Party Song, American Idiot, Californication, Llença’t, Trets al cor, Mr Happines i entres a classe just quan s’apaguen els llums, tornant amb el somriure la salutació dels companys: com sempre, sobre la botzina.

Desprès de cinc hores de prendre apunts, comentar el partit d’ahir, posar cara d’interès, fer un parell de penjats, esquivar alguna pregunta, fixar-te en les sabates del segle dinou del professor, fer la broma corresponent amb el del costat i -premi!- ser interpel·lat directament per la professora -i sobreviure amb dignitat- surts de classe i et trobes esperant el juny amb ganes. Déu n’hi do.

Fas un entrepà amb la persona que té el somriure que ho torna tot tan fàcil, pensant que amb aquest solet, la gespa del parc fa que sigui digne de reis. Entres al laboratori per trobar-te amb tot un repte; el professor només et guia i t’has de cremar les celles per sortir-te’n: posar en pràctica el que teòricament saps, sort que encara hi ha gent a la Universitat que comprèn perquè serveixen unes pràctiques.

Surts cansat però satisfet i enfiles cap a la trobada de l’associació: la preparació de la revista, el safareig, els debats -llargs com el cafè de l’Starbucks-, les esmenes a documents, les comes irreconciliables… enllestiu a quarts d’onze, però enllestiu: la feina ben feta no té fronteres, ni horaris.

Kebab i cervesa ambulant, i corres per agafar l’N4 que s’espera uns segons de més a la parada, mentre dones gràcies a la Moreneta per posar els conductors amb cor als torns de nit, reps una trucada: una amiga, que ja està instal·lada al pis nou, molt ben acompanyada. Sort que tenen alguns!

Arribes a casa, et dutxes i al llit de puntetes. Finalment, t’adorms. Aquella nit somies: imagines un dia sense fi.

La vida és, essencialment, una qüestió d’actitud, cal encarar-la amb caràcter i sense perdre el somriure. I recordar-nos de fer feliços els qui fan que una fotografia no sigui un record, sinó un somriure; un petó no siguin uns llavis, sinó una esgarrifança; que una encaixada no sigui un gest mecànic, sinó il·lusions compartides. A tots, a totes, moltes gràcies pels petits detalls que fan que tot plegat valgui la pena.

Com diuen Els Pets, hi ha dies en que cal ser estupidament feliç. I persistir.

Un dia qualsevol (I)

Et treu del llit el despertador impertinent, passes un quart mirant la torradora fins que t’adones que no està endollada, per acte seguit poder carbonitzar el Bimbo; surts de casa esperitat -fas tard- i els ascensors estan ocupats, de manera que baixes vuit pisos corrent tot esquivant àvies, néts, gossos i cotxets.

Enfiles cap al metro i arribes just a temps per veure com se t’escapa. Camines furiós per l’andana mentre el rellotge que indica quan passarà el següent se’t rifa: va endarrere. Finalment, et converteixes en anxova durant tres quarts d’hora, patint calor, principis d’asfíxia i per la teva salut mental, obligat a escoltar la música nauseabunda del mòbil d’un paio de l’altra punta del vagó.

Desprès de la correguda, entres a classe, seguit per tres dotzenes de parells d’ulls -has fet tard-. Sobrevius al sopor, a les explicacions inconnexes, a les transparències de fa quaranta anys, a les preguntes a l’aire que es responen soles, tot prenent apunts com un boig: al cap de cinc hores no has entès res, però tens dotze pàgines més per estudiar.

Fas cua per arribar als microones -només n’hi ha mitja dotzena- i escalfes el tupper, que has d’engolir amb mitja horeta miserable. Fas el cafè -de màquina: horrible- i entres al laboratori. Quatre hores de classe de cuina, concentrat, repetint experiments que ja han estat repetits mil cops i els resultats dels quals podries inventar amb un error experimental ridícul.

Surts, deixes la bata a la guixeta i creues mitja ciutat per arribar a una reunió: hi vas com a representant de l’associació, és completament voluntari -com les pitjors estupideses, les fem voluntàriament-. Tres hores de discussions estèrils, paraules grandiloqüents, projectes frustrats i nuls resultats, s’aixeca la sessió. En el metro que et porta a casa, et preguntes perquè ho fas, i decideixes deixar la pregunta per quan tinguis alguna resposta.

Et reescalfes el sopar, et dutxes, escoltes com el rellotge anuncia que surten les bruixes. Et fiques al llit, actives l’alarma del despertador. El cap et dóna voltes, incapaç d’esbrinar què se n’ha fet, del dia. Finalment, t’adorms. Aquella nit tens malsons: somies que la nit no arriba mai.

Si els vostres dies són semblants, si us heu sentit identificats amb el sentit del text, no opteu pel suïcidi -encara-. Demà, la segona part.

Avui, ració de Red Hot Chili Peppers: Under the Bridge.

Qüestió de Marcs

Ara que està tan de moda això d’obrir portes, no pas per deixar passar l’aire sinó per deixar passar heterodoxos, jo fa dies que dono voltes a la qüestió dels marcs.

Aquell llunyà -i mític- 2003, el país afrontava un canvi de paradigma: una força política enarborava la bandera del canvi, de la renovació, fent un discurs centrat bàsicament en dos fronts: fer política amb les mans netes i amb dignitat nacional: calia apostar per la independència.

Imperceptiblement però, el discurs de fons ha anat variant: avui som un partit seriós, de govern, avui som l’Esquerra Nacional. El problema ve quan hem de passar a la praxis, als fets, com deia l’eslògan aquell.

Quan l’altre dia llegia a en Renyer, com acostumo a fer sovint, desprès de sobreposar-me a la sorpresa de la seva baixa, no vaig deixar de fixar-me en alguns paràgrafs especialment interessants, com ara; “Des d’aquesta perspectiva “l’esquerra nacional” comparteix valors amb les altres formacions que a casa nostra s’autoidentifiquen d’esquerres. Quins són aquests valors comuns si no assumeixen el poble català com a subjecte polític (pel PSC la nació és Espanya) i són continuadors de les concepcions autoritàries del socialisme (cas d’ICV) ?”

Aquesta és una questió a la que fa temps que dono voltes: fet i fet, el PSC-PSOE també és esquerra nacional; nacionalment espanyola, s’entén, Hi podem compartir valors, amb aquesta gent?

Una anàlisi superficial, ens diria que sí, evidentment: amb un nivell d’esquerranisme similar al del nostre partit, puix que al mateix Pigcercós i a en Carod no els molesta pas l’etiqueta de liberals, es podria pensar que compartim aproximadament una posició similar -prou propera, si més no- en el famós “eix dreta- esquerra”.

Si hi donom unes quantes voltes, sorgeixen -com a mínim a mi- alguns dubtes: si l’esquerra està a favor de la supressió de les diferencies socials, com pot estar a favor del colonialisme? Si s’aconsegueix una societat justa a la metròpoli gràcies a explotar la societat de la colònia, això no crea, inevitablement, dues classes socials, una de dominant i una altra de dominada? La defensa dels drets de treballadors i treballadores d’una colònia no inclou la demanda d’autooganització? Si es considera acceptable que es formi un sindicat, perquè no es considera adequat que es formi un Estat?

Sumit en tots aquests dubtes, certa branca juvenil amb ganes de follar-se a la dreta em reparteix un díptic per conscienciar-me que cal solidaritzar-se amb el poble palestí, i amb la seva justa demanda d’un Estat. Perquè en el meu cas no defensen el mateix?

Al final, hi ha una resposta clara a tantes preguntes: el reconeixement de l’existència de la nació catalana. Només considerant que l’estat espanyol és uninacional – uninacionalment castellà, evidentment- poden esquivar tantes contradiccions i presentar-se com a forces d’esquerra.

Tot és una qüestió de marc mental, que, per sort, podem escollir. Només es tracta de tenir-ho clar, la tria és senzilla: existim com a nació o només n’hi una, grande y libre; ocupants o ocupats, Espanya o els Països Catalans, el PSC-PSOE o ERC.

La qüestió ara és qui ha triat què.

Alea iacta est, però no patiu: Yihiye tov!

Tal com estan les coses;  Trets al cor,  d’Obrint Pas

Encara hi ha País

Ahir dissabte 25 d’abril, vaig tenir el plaer de participar en la Jornada pel Català a la Universitat, organitzada a Girona per la PUC, per tal de donar el tret de sortida a la campanya estudiantselcatala.cat.

Realment va valer la pena fer el viatge fins a Girona, l’acte va tenir nervi, passió i va transmetre bones sensacions: vam marxar de Girona amb la impressió que el país no només existeix per Sant Jordi.

Amb una fila zero d’alt nivell, que contava entre d’altres amb la Comissionada per a Universitats i Recerca, Blanca Palmada i la delegació de la Universitat de Barcelona, encapçalada pel seu rector, Dídac Ramírez, la vicerectora d’estudiants i política lingüística, Gemma Fontrodona i la degana d’Economia i Empresa, Elisenda Paluzie, obria la Jornada en Miquel Strubell, fent-nos un breu anàlisi de la situació i esbossant el context històric -especialment útil per als que som massa joves per recordar segons què. A continuació, els companys de la PUC ens presentaven el manifest, i ens donaven alguns exemples pràctics de perquè era necessari: a Dret de la Universitat de Barcelona, només un 40% de les classes són en català. Si els professionals no tindran competència en la nostra llengua, com volem judicis en català?

A continuació, van intervenir en Jordi Gasulla (SEPC), en Sergi Rubió (FNEC) i un servidor, com a representant d’Estudiants en Acció. Va ser agradable compartir taula amb ells, i tant de bo en el futur -el més immediat, i el més llunyà- puguem repetir-ho sovint: hi ha qüestions que estan per sobre de les nostres diferències, preocupacions que compartim i problemes que només des de la mínima postura comuna podrem solucionar. I normalitzar -d’una vegada i per sempre- la situació del català a les universitats és un d’aquests temes cabdals.

Desprès de poder escoltar la magnífica feina dels Serveis Lingüístics -sense els quals la llengua catalana seria una relíquia o un fòssil en un entorn universitari-, les consideracions dels professors Santi Castellà i Jordi Matas -especialment punyent aquest darrer, recordant els incompliments en matèria lingüística del Govern (tan del conseller Mas-Colell com del conseller Solà i fins ara, el conseller Huguet) i les reticències d’alguns rectors- va cloure la Jornada en Josep Maria Terricabras, amb una exposició vibrant i amb la exhortació a tots i totes les presents de defensar sense manies una cultura, una manera de veure el món, d’expressar-se, en definitiva; una llengua.

Desprès d’una agradable conversa en el tren de tornada, arribava a casa convençut que, com deia en Terricabras, que els catalans hagem sobreviscut és un miracle, però un miracle degut al treball i l’esforç de moltes persones anònimes que, sense esperar cap mena de recompensa, ens van salvar -i ens salven cada dia- els mots.

Ara només cal que el miracle segui complert del tot, i que avancem, de manera conjunta, per fer de les nostres universitats els referents del multilingüisme internacional, tot recordant qui sóm: perquè només des de la pròpia identitat és pot ésser universals.

I sembla que anem pel bon camí: la Comissionada va anunciar que, en un parell de setmanes com a molt, el decret per desenvolupar l’article 6,4 de la LUC, que preveu que els professors (excepció feta dels visitants) acreditin el nivell C de català, serà aprovat pel Govern. També s’ha de destacar la voluntat de la Comissionada de fer que les associacions d’estudiants tinguin un pes determinant en el seguiment del procés. És un primer pas en la bona direcció.

I avui, com que parlem de coses de l’idioma, us torno a deixar amb la Trinca.

Per Sant Jordi…

Des de fa uns anys, el dia del meu sant sempre és apassionant -però només a voltes apassionat. Aprofitant que la Universitat de Barcelona té el bon seny de declarar el dia no-lectiu, us penseu que un servidor s’està tranquil·lament a casa, o es dedica a passejar per Barcelona? Ni en broma!

Amb l’estil poc habitual -diria freak, però avui no toca- que hem caracteritza, tinc una facilitat gens envejable per complicar-me la vida: a les 8 del matí, plantat a la Plaça Eivissa a vendre roses i material, que hi ha paradeta conjunta de les JERC i Esquerra (per primera vegada: el nou tarannà de la nova executiva d’Esquerra al districte dóna alguns fruits) i no s’hi pot fallar.

A mig matí, desprès de descobrir que la mare d’una companya de classe porta la llibreria de la plaça -el món és petit, petit- me’n torno a casa, a temps de continuar fent resums de Fisiologia (l’examen és dilluns!) i preparar-me un entrepà. I connectar-me al facebook (tan sols quan és Sant Jordi aquest país pren estructures d’Estat, eh Maiol?), on la vida segueix igual.

Encara no ha mort l’eco del rellotge de casa assenyalant la una que ja sóc fora, camí de la rambla Badal, on torno a ser en una paradeta, aquest cop de la comissió de festes. Hi duro poc: a dos quarts de tres, marxo cap a una altra de les parades de la Comi, a fer companyia a la Laura que estava sola. Desprès d’unes hores d’animada conversa – especialment quan se’ns afegeix l’Aida!-, vendre alguna rosa i morir-nos de calor, enfilo, ara sí, cap a les Rambles, acompanyat per qui, en trobar-me, es troba amb tres roses -malgrat se’n mereixi trenta.

I cap a quarts de nou, desprès de gaudir de l’ambient i de la companyia, de saludar uns amics i comprar un llibre, cap a casa falta gent: avui toca sopar familiar per celebrar el sant de mitja família: l’avi (Jordi Domènech), el pare (Jordi Domènech), servidor (Jordi Domènech) i de propina, mon germà Marc (és el 25, però sempre el celebrem junts).

D’aquells dies que te’n vas a dormir planxat, però amb un somriure als llavis: sort que tots els anys en tenen un!

I avui, que es el dia que es veuen més senyeres (ni per la Diada!) amb les quatre barres, encara que siguin de bar, que dèien els Sau.

Blau-i-grana

 Al·lucinant. Fantàstic. Meravellós. Genial. Increïble. Extraordinari.

Sé que jo sóc dels culers optimistes -que voleu que hi faci: nascut el ‘87, he crescut amb el Dream Team i el Barça rei de Lligues als 90. Simplement, no m’entra al cap que el Barça estigui més d’un parell d’anyets sense guanyar res.

Estareu d’acord amb mi, encara que sigueu culers patidors i pesimistes, que aquest any sí. Això ja no es pot escapar: no només juguem com els àngels, com si tot el partit fos un rondo gegant, sinó que lluitem, correm i suem la samarreta durant els 90 minuts, oblidat ja l’espectacle lamentable de la temporada passada.

I un motiu més de satisfacció és constatar la gran quantitat de jugadors de la Casa que hi ha a l’equip: Valdés, Puyol, Piqué, Xavi, Iniesta, Messi en l’onze de gala. I en Pep, el nostre Guardiola. El que fou el meu ídol d’infantesa (com ho fou de molts altres!), ha tornat per reconduir el Barça pel camí de la grandesa. Fins i tot veure’l a les rodes de premsa, és un goig.

Cal no oblidar la persona responsable del projecte: Joan Laporta. Malgrat tot el que han dit d’ell, malgrat la premsa (hay gente que dice que es del Barça porqué si no no venderia periódicos), va encapçalar una renovació total que ens ha portat fins on som (si us plau, un moment de reflexió: penseu en com estàvem amb Gaspart i valoreu la situació actual), a estar ente els més grans d’Europa. I en tot això, ha demostrat que es capaç de sobreposar-se a situacions difícils i remuntar el vol.

Res, que estic eufòric. Ens retrobem a Canaletes!

I avui, un grup mític amb una cançó genial: La Trinca fa Botifarra de Pagés!